Mar

M’agradaria començar amb una sèrie de frases, que constitueixen la primera façana d’aquesta continua construcció i a continuació una observació, que per a mi, il·lustra la resposta i la interacció entre les peces i el seu espectador/a.

“Tot és situar un punt en l’espai per a fer que aquest sigui visible. Existeixi.”

“Pintura. Construir a través del color i els seus espais.”

“Situar un punt per donar entitat a l’espai que li pertoca, invisible fins ara. Situar és ocupar, replegar línies i esdevenir punt.”

“Traçar línies al caminar i esdevenir punt al enlairar-nos sobre el paper.
Esdevenir punt, línia i límit.”

"Punts que esperen ser respostos."

Punts que esperen ser atesos, també.

“Novetats de Confeti. Hi ha una cara pàl·lida amb ulleres de sol, potser és un sol trist que enyora quelcom, mentre el confeti passa amunt, davant seu. Confeti, malgrat ser pintat a Cuenca, és com el mar, cada dia té un color diferent.”
"Confeti és com el mar."

Confeti és un punt situat en un temps i un espai molt concret, però en un constant anar i venir que el situa sempre viu, en un temps present.

Aquest anar i venir i fluctuar entre el temps i els espais construïts és una línia que uneix totes les peces sorgides fins ara.

Malgrat tenir formalitzacions i processos diferents, tota peça busca entrar en un espai i construir-lo, ja sigui a través de la seva observació merament superficial, com a través de la seva interna construcció per a després observar-la visualment. Espai aliè, que un cop construït es converteix en propi.

Idea de punt, espai i línia formalitzades també, a través del color.

El color és un element imprescindible, ja que forma part d’aquesta construcció com a una eina interior (malgrat la seva visualització sigui exterior) que va teixint el cos de cada peça.

Tota peça treballa el color, tota peça és color.

Parlar de color, és treballar-l’ho.

Sense el color, les peces deixarien de ser espai, també.

Incorporant i sumant elements i complexitats, les peces han canviat l’espai on operen i la seva materialització.

Un pas important ha estat abandonar les dues dimensions i el seu resultat, per entendre i acostar-se a la tridimensionalitat de l’espai i la peça.

Espai, color i construcció. Tot això conforma la pintura com a desenvolupament per a donar resposta entre d’altres, a les frases anunciades a l’inici del text.

La pintura com a concepte, va més enllà de la seva propietat com a matèria. Pintura és mirar. Pintura és color. Pintura és construir.

Pintura és una eina i totes les seves possibilitats per a fer-ne un llenguatge.

Em sedueix saber que puc fer pintura sense pintura. I entendre que la pintura existeix més enllà d’ella mateixa i es nodreix i complementa d’altres materials. I entendre que pintura, també, només és matèria. I operar amb ella és el què em permet arribar a respondre punts que esperen ser atesos.

Després de tenir un temps i forma sense cos, sense cap mirada retornada, després d’acotar i observar un nou espai on tot ha de passar, després de deixar peces on tot l’esdevingut ha format part del cos sense forma, sorgeix la necessitat de situar, d’emmarcar, de relacionar, de fluctuar entre l’espai que són i l’espai que han deixat de ser.

Recuperar volum, espai i tacte per a seguir construint, acotant nous espais. Projectes que fan créixer les peces.

I a partir d’aquí tornar a emprendre la urgència de donar respostes a l’espai.

Gràcies per pintar.

5% acrílic

Mínim, però necessari.

Trajecte Trasllat Traspàs

Acumulacions efímeres.
Punts traslladats i transformats.
Traslladar d’un a altre espai.
Omplir i ocupar espai mentre l’altre està essent desocupat i buidat.
El temps i l’activitat ocorreguda entre un i altre espai, ha estat sense cos, sense moviment. Sense la mirada retornada de cada passa.

Moviment sense moviment
Tornar cada vegada al mateix lloc malgrat fer cada vegada, una passa nova.

Un centrifugat que ha fet plantejar i posar a terra totes les perspectives i abaixar el punt de mira de l’espai que m’envolta.

Convertir l’espai en un nou espai on tot ha de passar, on tot ha de ser fet, on tot ha de ser plantejat de nou.

Canviar l’espai és canviar la peça.
Canviar l’espai és canviar el cos.
Canviar l’espai és canviar el moviment.
Canviar l’espai és canviar la presència.
Canviar l’espai és canviar l’acció.

Peces noves on tot el succeït i tot l’esdevingut, forma part del cos sense forma de cada peça futura.

Ous que es desfan en el seu propi estat, efímer i puntual.
Queden com a prova d’un estat, d’una necessitat de situar, d’emmarcar, de relacionar, de fluctuar entre l’espai que són i l’espai que han deixat de ser.

Necessitat, activitat i acció tenen una directa relació amb el cos i el seu moviment.
Espai i formalització tenen una directa relació amb l’activitat i l’acció.
Un cercle que s’alimenta i es necessita a si mateix.

Sense cos, però, no hi ha ni moviment ni activitat, ni acció, ni espai, ni formalització. La necessitat és mantenir sempre actiu aquest cercle.

Traslladar
Portar a algú o alguna cosa d’un lloc a altre.

Trajecte
Espai que es recorre o pot ser recorregut d’un punt a un altre (acció de recorre’l)

Trajectòria
Línia que descriu un cos mòbil en l’espai

Traspassar
Passar o porta alguna cosa d’un lloc a un altre.

Traspàs
Trasllat d’alguna cosa des d’un lloc a un altre.

Passar
Portar. Conduir d’un lloc a un altre.

Mudar
Traslladar a un altre lloc, situació o classe.
Donar o prendre un altre ésser o naturalesa, altre estat, forma, lloc.
Deixar alguna cosa que abans es tenia y prendre en lloc seu altra cosa.

Portar
Conduir alguna cosa des d’un lloc a un altre allunyat d’aquell en què es parla o se situa mentalment la persona que usa el verb

Recórrer
Registrar. Mirar amb cura, anant d’un lloc a altre, per a trobar el que es desitja saber o trobar.

TeixirEspais

Pintura.
Cada cop més extens i cada cop menys concret.
Possibilitats ideades que acaben sempre en un complicat procés.
Idees imaginades que al posar-les a la pràctica, compliquen la seva execució.

Definir un suport, definir una unitat, definir un espai.
Definir un material.

Tot això és pintura.
I una pintura que cada cop és menys pintura.

Entitats i processos que malgrat tenir cada cop menys matèria pictòrica literalment parlant, segueix mantenint el seu resultat pictòric.
Els espais i la fisicitat resultant estant patint un desplaçament, un procés, format i materials diferents en son els responsables.
Parlem d’espais, però diferents.
Parlen de fisicitat, però ara, potser més present.

Acumulació.
M’imagino entitats acumulades sumant colors i espai.

Punt.
Pelota4001.
L’inici de tot plegat, l’inici d’aquest trencament de l’espai, d’obrir, multiplicar i acostar-se a la unitat, té el seu origen en el punt de color verd dins del quadre ‘Pelota4001’.

Dins de l’espai proposat a ‘Pelota4001’ té un gran pes i una gran força el punt on recau l’equilibri de tot plegat.
Capaç de suportar, definir i organitzar l’espai que l’envolta, trenca l’espai abans conegut i enceta una manera d’entendre l’espai i la seva execució diferent.
Amb ganes d’entrar dins d’ell per entendre com funciona i saber fins on pot arribar.
Un punt que situa tot l’espai, un punt que fa temps que volta per tot arreu. Capaç de definir, gestionar i donar entitat a un espai molt més gran i abstracte que el seu propi.
Em resulta molt interessant la potència d’un punt que reflexiona i modifica l’espai.

Entendre, tocar, saber i veure com funciona.
Traspassar el què passava en el format quadre, pintura sobre fusta, a un altre format, matèria i procés.

Aplicar processos a altres conceptes.
Altres formats, altres materials.
Per seguir parlant d’espais, per seguir construint espais, per seguir parlant del color, de la percepció, per seguir fent pintura.

EntreLanas

Entitats

Tenir el negatiu de les línies traçades en el quadre. Reconvertir-les en material actiu.
Material actiu que vol ocupar i ser objecte i entitat independent.
Entitats que poden i volen decidir què, on i com volen ser i estar.
Entitats que decideixen ser pintura per sí mateixes.

Multiplicar dividint.

Sumar dividint.

EntreElBalcónYLaRopaTendida,SusColores.

EntreCuencayBarcelona,BaldosasyPuntos.

Siempre, pasando por Cuenca.
Y no porque Cuenca sea especialmente perfecta como ciudad, como sitio permanente en dónde poder desenvolverse.
Al menos para mí.
Tampoco lo es Barcelona, donde cada día se me hace más pesado vivir.
Quizá sea por que Barcelona está dejando de ser Barcelona, para ser otra ciudad.
Quizá porque Cuenca tuvo en ese momento todo el tiempo que no tenía Barcelona.
A la búsqueda de un lugar intermedio, me pierdo entre las baldosas de Carretería buscando ese tiempo y ese lugar.

Como todo y como todas, las ciudades son su gente. La permanente, la fluctuante, la temporal, la invisible, la visitante.
La no deseada, para saber qué deseas.
La oculta. La inevitable.
La que construyó todo. O a la que yo hice que construyera todo, siendo yo, quien construía también.
La que sigue siendo sin ser.
Pasados dos años, todos y todas ellas siguen siendo aquella foto que tomé.
Un punto de inflexión entre un antes y un después.
Un antes que no era nada y un después que sigue siendo nada.
Todo lo que son fue presente. Todo lo que son es un instante que construye todo el pasado, presente y futuro de ellas y ellos.
Cómo, sin existir siguen existiendo en mi presente.
Como construir todo sin tener nada.
Todo ese nada es todo acumulado en un punto en el tiempo. Rodeado por infinitas líneas que definen su futuro, que lo devuelven a su pasado.
Como el tiempo pasado en Cuenca, que se acumula en un resumen de fotos y letras.
En páginas de un cuento que se paró. Para retomar cualquier día.
Títeres y fines de semana siendo una sirena. Libertad para construir, una historia. Une tres palabras y construye un mundo.

Pasas, llegas, conoces, compartes, aprendes, observas, quieres, miras, miras, miras, opinas.
Pintura.
Aprendí a entender la pintura, una manera de mirar y tener pintura. Una manera de querer ver y descubrir pintura. Y con ella, voy.
Con la actitud, con la curiosidad.
¿Por qué clasificar la pintura por lo que parece ser y no por lo que es? (Sin que ese ser sea más, mejor o peor. Más verdad, más real. ¿En relación con qué?)
¿Por qué por lo que sólo significa en superficie y no en su proceso?
¿Por qué por lo que sólo sabemos reconocer?
¿Por qué la pintura no puede ser más que un cuadro?
Preguntas que me llevan a Cuenca.
Preguntas que ahí respondí.
Paseo por Cuenca. Detener el tiempo para rescatar todo lo que quedó ahí parado.
Empaquetarlo y desenvolverlo aquí en Barcelona, fue un largo proceso. Un largo tiempo. Dónde casi nada encajaba. Dónde casi ningún pedazo de mí encajaba en todo aquello que dejé.
Pintura, que se mueve pero no existe.
Cuenca significa más de lo que no es, que de lo que fue.
Cuenca tiene más de lo que aquí hay, que de lo que ahí había.
Cuenca podría ser cualquier otra ciudad, una pequeña etiqueta para abrir un libro, un título que no puede recoger todo lo que ella es. Porque Cuenca es ella y el doble de lo que no es.
Cuenca se quedó en una foto, en un relato. A su vez, Cuenca es mi día a día de Barcelona, del mar, de mis puntos en el mapa que se convierten en límite lineal.
Cuenca hacía más presente ese punto en el mapa.
Mirar a la gente perdida en las esquinas, transformándose en un punto sobre el mapa.
En la esquina, donde los destinos se unen para ser uno, donde los problemas se solucionan en uno.
Replegar la línea en un punto.
Trazar líneas al andar y convertirme en punto al elevarme sobre el papel.
Me gusta convertirme en punto, en línea limite al mar.
Mapas.

Punts

Veure gent perduda a les cantonades transformant-se en un punt sobre el mapa.
A la cantonada, on els destins s’uneixen per ser un, on els problemes esdevenen un.
Replegar la línia en un punt.
Traçar línies al caminar, esdevenir punt al enlairar-nos sobre el paper.
Esdevenir punt, línia i límit al mar.
Mapes i jo.
Esbrinar quin punt busquen per esdevenir altre cop línia.
Quin límit busquen per intentar saber quin punt són.
Quina idea de ciutat, quina idea de límits, quina idea de línies, quina idea de punt, deuen tenir.
Acabo jo també, imaginant una ciutat que no és real.

Tinc fred.