Mar

M’agradaria començar amb una sèrie de frases, que constitueixen la primera façana d’aquesta continua construcció i a continuació una observació, que per a mi, il·lustra la resposta i la interacció entre les peces i el seu espectador/a.

“Tot és situar un punt en l’espai per a fer que aquest sigui visible. Existeixi.”

“Pintura. Construir a través del color i els seus espais.”

“Situar un punt per donar entitat a l’espai que li pertoca, invisible fins ara. Situar és ocupar, replegar línies i esdevenir punt.”

“Traçar línies al caminar i esdevenir punt al enlairar-nos sobre el paper.
Esdevenir punt, línia i límit.”

"Punts que esperen ser respostos."

Punts que esperen ser atesos, també.

“Novetats de Confeti. Hi ha una cara pàl·lida amb ulleres de sol, potser és un sol trist que enyora quelcom, mentre el confeti passa amunt, davant seu. Confeti, malgrat ser pintat a Cuenca, és com el mar, cada dia té un color diferent.”
"Confeti és com el mar."

Confeti és un punt situat en un temps i un espai molt concret, però en un constant anar i venir que el situa sempre viu, en un temps present.

Aquest anar i venir i fluctuar entre el temps i els espais construïts és una línia que uneix totes les peces sorgides fins ara.

Malgrat tenir formalitzacions i processos diferents, tota peça busca entrar en un espai i construir-lo, ja sigui a través de la seva observació merament superficial, com a través de la seva interna construcció per a després observar-la visualment. Espai aliè, que un cop construït es converteix en propi.

Idea de punt, espai i línia formalitzades també, a través del color.

El color és un element imprescindible, ja que forma part d’aquesta construcció com a una eina interior (malgrat la seva visualització sigui exterior) que va teixint el cos de cada peça.

Tota peça treballa el color, tota peça és color.

Parlar de color, és treballar-l’ho.

Sense el color, les peces deixarien de ser espai, també.

Incorporant i sumant elements i complexitats, les peces han canviat l’espai on operen i la seva materialització.

Un pas important ha estat abandonar les dues dimensions i el seu resultat, per entendre i acostar-se a la tridimensionalitat de l’espai i la peça.

Espai, color i construcció. Tot això conforma la pintura com a desenvolupament per a donar resposta entre d’altres, a les frases anunciades a l’inici del text.

La pintura com a concepte, va més enllà de la seva propietat com a matèria. Pintura és mirar. Pintura és color. Pintura és construir.

Pintura és una eina i totes les seves possibilitats per a fer-ne un llenguatge.

Em sedueix saber que puc fer pintura sense pintura. I entendre que la pintura existeix més enllà d’ella mateixa i es nodreix i complementa d’altres materials. I entendre que pintura, també, només és matèria. I operar amb ella és el què em permet arribar a respondre punts que esperen ser atesos.

Després de tenir un temps i forma sense cos, sense cap mirada retornada, després d’acotar i observar un nou espai on tot ha de passar, després de deixar peces on tot l’esdevingut ha format part del cos sense forma, sorgeix la necessitat de situar, d’emmarcar, de relacionar, de fluctuar entre l’espai que són i l’espai que han deixat de ser.

Recuperar volum, espai i tacte per a seguir construint, acotant nous espais. Projectes que fan créixer les peces.

I a partir d’aquí tornar a emprendre la urgència de donar respostes a l’espai.

Gràcies per pintar.